Dues cares de la mateixa crisi

Un enginyer innovador i uns pilots que es queden sense feina a la fórmula 1 perque l'equip Honda no te calers s'inventen un nou doble difussor que revoluciona les curses d'enguany i les guanyen. Els Brown GP i altres escuderies que s'hi afegeixen acosegueixen més estabilitat a les corves i treuen 1 segon d'avantatge.

Inventar i guanyar. Ara, això si, algú va creure en ells: Virgin i altres han fet la inversió.

Un altre invent segurament més beneficiós pel mediambient: el PUMA un vehicle elèctric de 2 rodes (en paral·lel), per 2 passatgers que recorda un helicòpter sense hèlix. Pot anar a 35 milles/hora; te una autonomia de 35 milles per càrrega i la càrrega costa 35 centims. Es podrà comprar per un 25 ó un 35 % del cost d'un cotxe "normal". Tota una tecnologia...

“It combines several technologies demonstrated by GM and Segway, including electric drive and batteries; dynamic stabilization (two-wheel balancing); all-electronic acceleration, steering and braking; vehicle-to-vehicle communications; and autonomous driving and parking. Those technologies integrate in Project P.U.M.A. to increase mobility freedom, while also enabling energy efficiency, zero emissions, enhanced safety, seamless connectivity and reduced congestion in cities.”

Si General Motors hagués invertit abans en vehicles verds, potser ara tindria el futur més clar com empresa.

"The visitor", una "peli" molt recomanable

Joves en situacions inestables però desacomplexats i amb il·lusió per la vida, poden donar una gran lliçó real i d'esperança als adults (vells?) que ja es veuen abocats al final de la seva carrera professional, sense cap interès per seguir treballant ni lluitant per cap ideal.

The Visitor ens ofereix un missatge de contrastos entre un nou món de joves amb il·lusió pel futur (curiosament són joves artistes immigrants sense gaire oportunitats), i d'altra banda uns valors occidentals on domina la por, la hipocresia i la repressió.

Malgrat la temàtica complexa i amb un substracte violent d'un final previsible, la película transmet una gran esperança que, amb el pas del temps, i la imparable barreja de cultures, farà justícia per a aquest món emergent.

Tenia un lector que esperava trobar alguna cosa...

Em sembla que només tenia un lector del meu blog. Fa poc em va recriminar que fèia més d'un any que no escrivia res. Lògicament ara ja no en tinc cap, ni aquest que em dèia que jo no sóc bloguero de debó. Doncs be, sense esperança que ho llegeixi, aquest post el dedico a ell.

Com que el pas del temps fa que les persones siguem variables com el vent, em vaig animar novament gràcies al quadre de Dalí "els rellotges tous" o la "Persistència de la Memòria" per tornar a escriure suggerit per aquesta rauxa d'imaginació daliniana. Per cert, si no heu estat al MOMA o aquests dies a Figueres, no sabeu el que us heu perdut...

Sembla que els rellotges es vagin aturant mica en mica i es fonguin com un camenberg i que la memòria trontolli i el temps es dilueixi. Només existeix el present? Tot s'atura? No calen rellotges. Hem viscut el temps present -fàcil i intens- i ni el passat ni el futur importen...

Ens aquests temps molta gent està fotuda; jo abans no tenia amics o coneguts a l'atur. Ara si. Això és nou... Però ens estan mentalitzant que les coses canviaran i la crisi la superarem: és qüestió de temps, que deixem passar el temps..., primer havia de ser cap a finals de 2009 que les coses començarien a canviar, ara diuen que el 2010 serà pitjor, que a Espanya s'arribarà a 4 milions d'aturats.

¿No hauriem de reinventar la mesura i el valor de les coses? ¿I això no s'ha de plantejar amb visió de futur i en termes de generacions? Compte doncs, que els rellotges no es posin a funcionar però en el sentit contrari de les seves agulles.

El futbol, cosa essencial

Benvolgut jim:

Ja veig que ets un nostàlgic del futbol. Però les coses essencials de la vida també van canviant amb el pas del temps. El futbol també. Ja no és el que era... excepte l’olor dels cigars ...

En general, al Camp hi gaudim (i patim) tant o més que abans, però sí que hi ha diferències essencials:

Els horaris insuportables

La mida dels pantalons dels jugadors que t’impedeixen veure les seves cames musculades

Les tàctiques i estratègies futbolístiques

La pressió mediàtica i els periodistes avorrits (quan no estúpids)

L’ambient. Per què no cantem com els britànics? (o els andalusos)

Per què no aplaudim el contrari quan ho fa be? (com certs equips britànics)

Per que no vam aplaudir en Koeman l’altre dia quan ens visità com entrenador del València. Ens falla la memòria?

El calé que mou el futbol ...

La llibertat de no fumar ...

Apa, fins aviat i que per molts anys ens hi puguem veure..

pejots

El meu vot anti-tabaquisme

Èxit (?) i fracàs de la llei antitabac. El meu vot anti-tabaquisme.

A la feina els meus apreciats col·legues fumadors, en general, han acceptat que han de sortir a la porta de l’empresa per a fumar. Diuen que ara fumen menys i els no fumadors no hem de compartir el seu vici. Fa 8 anys em va impressionar veure el paisatge urbà novaiorquès format per elegants senyores i joves en cos de camisa i corbata en ple mes de novembre a les portes dels enormes gratacels fumant el seus cigarrets de mig matí. En aquell moment no podia imaginar-me que això mateix es veuria uns anys després a la porta de la meva feina a Barcelona. (èxit?, per què no...)

Però a la majoria de països són molt més estrictes que el nostre. Penseu que hi ha llocs com Anglaterra que és prohibit fumar fins i tot en els estadis de futbol, i es compleix escrupolosament... El que hem guanyat al treball ho perdem als espais d’oci. La meva filla de 17 anys -no fumadora- té una colla d’amics que ha seleccionat sense considerar els seus hàbits addictius, com és lògic. Resultat: cada divendres i dissabte torna a casa amb la roba impregnada d’una pudor de tabac que se li nota només traspassar el portal, i, el que és pitjor, havent ingerit passivament una important dosi de substàncies cancerígenes. (fracàs absolut !)

En les properes eleccions he decidit que el partit que asseguri que durà fins el final la prohibició de fumar en espais públics, tindrà preferència en el meu vot. Ja he llançat la pregunta als partits catalans més importants. Quan en tingui la resposta ja la resumiré al blog.

Que injust és l'oblit !!!

En general la societat té mecanismes per compensar la mala consciència que produeixen les situacions fatídicament injustes com són les malalties neurodegeneratives que pateixen milions de persones –algunes més o menys oblidades en Residències de menys o més qualitat.

Efectivament, estem assistint a un fenomen mediàtic que pretén ser una catarsi col·lectiva del drama de la pèrdua de memòria i la capacitat cognitiva de grans personatges com Adolfo Suarez, Jordi Solé Tura -que no recorda que va estar a la presó- o Pasqual Maragall -que espera serenament la seva imparable degradació-. Però aquest fenòmen es justifica només perquè cada cop més tots tenim casos anònims propers de les nostres famílies.

¿És només un fenomen mediàtic o és que la societat es desviu per compensar l’oblit intentant perpetuar la memòria col·lectiva d’aquesta gent?

Potser tot això -l'estoica actitud de l'ex-President o la pel·licula "Bucarest, la memòria perduda"- serveixi per a augmentar el respecte cap els nostres vells. Junt amb aquestes iniciatives, també trobem els governs de torn que s'han bolcat a fer polítiques socials pels vells dependents...

No obstant, la veritable revolta l'hauríem de fer individualment... Em pregunto si fem prou pels nostres progenitors... i si estem educant els nostres infants i joves per a una "veneració" dels ancians, com es feia a les societats d'uns anys enrere.

Uns dels meus llibres preferits que podrien il·lustrar aquesta temàtica és "El vell i la mar" de Hemingway

la biologia i la ciència

La biologia dels éssers vius no evoluciona al ritme de la ciència i de la medicina i farmacologia. El cos humà -en sentit biològic o fisiològic- està preparat per durar un promig molt inferior als 70 o 80 anys que solem viure. Només el desenvolupament de les ciències de la salut i les condicions de benestar social fan que els éssers humans visquem més anys que els que l'evolució de les espècies ens permetrien sense l'aportació de la ciència.


Per tant, estem allargant la vida de forma 'artificial' aplicant procediments i fórmules químiques i altres per pal·liar els efectes del desgast biològic dels organismes.


Estem però davant d'una nova etapa de la ciència qualitativament diferent. Sembla que serem capaços de poder crear/substituir els teixits malalts o vells par altres de sans o joves.


El repte anirà resolent-se en els propers anys... sempre que siguem capaços de saber mantenir el futur del nostre planeta en les condicions de sostenibilitat i respecte entre les persones i les civilitzacions.