Efectivament, estem assistint a un fenomen mediàtic que pretén ser una catarsi col·lectiva del drama de la pèrdua de memòria i la capacitat cognitiva de grans personatges com Adolfo Suarez, Jordi Solé Tura -que no recorda que va estar a la presó- o Pasqual Maragall -que espera serenament la seva imparable degradació-. Però aquest fenòmen es justifica només perquè cada cop més tots tenim casos anònims propers de les nostres famílies.
¿És només un fenomen mediàtic o és que la societat es desviu per compensar l’oblit intentant perpetuar la memòria col·lectiva d’aquesta gent?
Potser tot això -l'estoica actitud de l'ex-President o la pel·licula "Bucarest, la memòria perduda"- serveixi per a augmentar el respecte cap els nostres vells. Junt amb aquestes iniciatives, també trobem els governs de torn que s'han bolcat a fer polítiques socials pels vells dependents...
No obstant, la veritable revolta l'hauríem de fer individualment... Em pregunto si fem prou pels nostres progenitors... i si estem educant els nostres infants i joves per a una "veneració" dels ancians, com es feia a les societats d'uns anys enrere.
Uns dels meus llibres preferits que podrien il·lustrar aquesta temàtica és "El vell i la mar" de Hemingway