L'incivisme de Renfe

Del meu primer viatge a l’estranger en recordo l’impacte que em va causar el respecte pel silenci i la parla amb veu baixa dels parisencs en especial en els llocs públics. Des d’aleshores sempre ho he observat en els meus viatges, al menys al centre i nord d’Europa: els sorolls causats per persones o màquines són molt més moderats dels que tenim aquí.

L’espai sonor no te límits i mai pensem en les molèsties que pot causar un soroll o els crits de la gent fins a alterar la vida i tranquil·litat de les persones. L’oïda és un sentit que no podem controlar; no podem tapar un soroll. Una cosa que no ens agrada no la mengem o no la toquem i si sentim pudor podem respirar per la boca; fins i tot les persones desagradables les podem evitar perquè tenim capacitat per triar.

D’un soroll només en podem fugir, que és el que he fet jo aquest estiu mentre m’ha estat possible. Ara he de tornar al treball i el meu lloc habitual està situat just al costat de l’estació de renfe del poble. He de confessar que la cosa més molesta i absurda que he trobat últimament és la megafonia de l’estació de renfe. Renfe és un monopoli omnipresent i si la seva megafonia supera l’espai propi de l’estació, es a dir, penetra a l’interior de totes les cases del voltant, que es posin taps a les orelles. Difícil de solucionar!

Em pregunto què passaria si una botiga, un bar, o l’ambulatori mèdic posessin una megafonia al carrer anunciat els seus productes, les seves ofertes o avisant dels perills dels carteristes camuflats de turista, o dient que en el seu establiment no es pot fumar (o sí). M’atreveixo a dir que, a més de les protestes dels veïns, segurament hi intervindria la policia municipal per fer complir l’ordenança de prevenció de la contaminació acústica.

¿Què passa amb aquesta torturant i absurda megafonia trilingüe que, des de les 7:00 fins les 23:30 diàriament, no aporta cap informació rellevant als possibles viatgers i molt menys als milers de no viatgers que vivim o passem pel voltant?

¿Ha actuat l’ajuntament de Sant Pol com ho hagués fet contra qualsevol altra alteració de les ordenances? Podem fer alguna cosa els veïns?

Una intensa setmana a Menorca

Fugint del soroll de la Festa Major de Sant Pol, arribem a Fornells en plenes festes d'es jaleo, cavalls, música i pomades; però racionem curosament el soroll i seleccionem el paisatge per retrobar-nos amb les pedres i el mar; i també amb les cases i les gents: pagesos, pescadors, nouvinguts integrats o d'estiu; i artistes que busquen arrels profundes entre el pedregam i el vent.

Sembla que el temps no passi a Menorca, i després de cinc anys tornem als mateixos llocs de sempre i també als llocs, camins, boscos, penya-segats i platges que no havíem vist mai abans. El Camí de Cavalls és una iniciativa de turisme mediambiental que ens demostra que, malgrat els negocis urbanístics dels anys 60 i 70, els menorquins han sabut preservar la seva riquesa natural. Hem trobat tot el sentit fent els camins de pols, suant i sentint els cants de les cigales entre els boscos de pins de Galdana-Macarella i Son Saura-Estaler, pels penya-segats i cales de sorra blanca i aigües cristal·lines del Sud. També ens endinsàrem el feréstec i fascinant paisatge de matolls castigats pels vents del Nord de Cala Pregonda, Binilel·là i Cavalleria. O el Camí d'en Kane seguint l'itinerari dels masos del formatge i la sobrassada.

Si la natura és incommensurable, l'arquitectura de l'Illa (urbana, rural, cases de pescadors) sempre ens ha atret i fascinat. Enguany hem tingut l'oportunitat de veure i contemplar les diverses arquitectures i gaudir dels interiors i patis de les cases d'Aló que es barregen amb la diversa creativitat de pintors, escultors i joiers nadius o afincats que produeixen amb aquest estil mediterrani inconfusible. Interessant iniciativa cultural la de convertir el pobles de l'illa en galeries d'art a les seves cases.

Hem caminat molt i no hem abusat del cotxe; tampoc teníem barca; hem vist Menorca des de la terra.