El futbol, cosa essencial

Benvolgut jim:

Ja veig que ets un nostàlgic del futbol. Però les coses essencials de la vida també van canviant amb el pas del temps. El futbol també. Ja no és el que era... excepte l’olor dels cigars ...

En general, al Camp hi gaudim (i patim) tant o més que abans, però sí que hi ha diferències essencials:

Els horaris insuportables

La mida dels pantalons dels jugadors que t’impedeixen veure les seves cames musculades

Les tàctiques i estratègies futbolístiques

La pressió mediàtica i els periodistes avorrits (quan no estúpids)

L’ambient. Per què no cantem com els britànics? (o els andalusos)

Per què no aplaudim el contrari quan ho fa be? (com certs equips britànics)

Per que no vam aplaudir en Koeman l’altre dia quan ens visità com entrenador del València. Ens falla la memòria?

El calé que mou el futbol ...

La llibertat de no fumar ...

Apa, fins aviat i que per molts anys ens hi puguem veure..

pejots

El meu vot anti-tabaquisme

Èxit (?) i fracàs de la llei antitabac. El meu vot anti-tabaquisme.

A la feina els meus apreciats col·legues fumadors, en general, han acceptat que han de sortir a la porta de l’empresa per a fumar. Diuen que ara fumen menys i els no fumadors no hem de compartir el seu vici. Fa 8 anys em va impressionar veure el paisatge urbà novaiorquès format per elegants senyores i joves en cos de camisa i corbata en ple mes de novembre a les portes dels enormes gratacels fumant el seus cigarrets de mig matí. En aquell moment no podia imaginar-me que això mateix es veuria uns anys després a la porta de la meva feina a Barcelona. (èxit?, per què no...)

Però a la majoria de països són molt més estrictes que el nostre. Penseu que hi ha llocs com Anglaterra que és prohibit fumar fins i tot en els estadis de futbol, i es compleix escrupolosament... El que hem guanyat al treball ho perdem als espais d’oci. La meva filla de 17 anys -no fumadora- té una colla d’amics que ha seleccionat sense considerar els seus hàbits addictius, com és lògic. Resultat: cada divendres i dissabte torna a casa amb la roba impregnada d’una pudor de tabac que se li nota només traspassar el portal, i, el que és pitjor, havent ingerit passivament una important dosi de substàncies cancerígenes. (fracàs absolut !)

En les properes eleccions he decidit que el partit que asseguri que durà fins el final la prohibició de fumar en espais públics, tindrà preferència en el meu vot. Ja he llançat la pregunta als partits catalans més importants. Quan en tingui la resposta ja la resumiré al blog.

Que injust és l'oblit !!!

En general la societat té mecanismes per compensar la mala consciència que produeixen les situacions fatídicament injustes com són les malalties neurodegeneratives que pateixen milions de persones –algunes més o menys oblidades en Residències de menys o més qualitat.

Efectivament, estem assistint a un fenomen mediàtic que pretén ser una catarsi col·lectiva del drama de la pèrdua de memòria i la capacitat cognitiva de grans personatges com Adolfo Suarez, Jordi Solé Tura -que no recorda que va estar a la presó- o Pasqual Maragall -que espera serenament la seva imparable degradació-. Però aquest fenòmen es justifica només perquè cada cop més tots tenim casos anònims propers de les nostres famílies.

¿És només un fenomen mediàtic o és que la societat es desviu per compensar l’oblit intentant perpetuar la memòria col·lectiva d’aquesta gent?

Potser tot això -l'estoica actitud de l'ex-President o la pel·licula "Bucarest, la memòria perduda"- serveixi per a augmentar el respecte cap els nostres vells. Junt amb aquestes iniciatives, també trobem els governs de torn que s'han bolcat a fer polítiques socials pels vells dependents...

No obstant, la veritable revolta l'hauríem de fer individualment... Em pregunto si fem prou pels nostres progenitors... i si estem educant els nostres infants i joves per a una "veneració" dels ancians, com es feia a les societats d'uns anys enrere.

Uns dels meus llibres preferits que podrien il·lustrar aquesta temàtica és "El vell i la mar" de Hemingway

la biologia i la ciència

La biologia dels éssers vius no evoluciona al ritme de la ciència i de la medicina i farmacologia. El cos humà -en sentit biològic o fisiològic- està preparat per durar un promig molt inferior als 70 o 80 anys que solem viure. Només el desenvolupament de les ciències de la salut i les condicions de benestar social fan que els éssers humans visquem més anys que els que l'evolució de les espècies ens permetrien sense l'aportació de la ciència.


Per tant, estem allargant la vida de forma 'artificial' aplicant procediments i fórmules químiques i altres per pal·liar els efectes del desgast biològic dels organismes.


Estem però davant d'una nova etapa de la ciència qualitativament diferent. Sembla que serem capaços de poder crear/substituir els teixits malalts o vells par altres de sans o joves.


El repte anirà resolent-se en els propers anys... sempre que siguem capaços de saber mantenir el futur del nostre planeta en les condicions de sostenibilitat i respecte entre les persones i les civilitzacions.