Efectivament, estem assistint a un fenomen mediàtic que pretén ser una catarsi col·lectiva del drama de la pèrdua de memòria i la capacitat cognitiva de grans personatges com Adolfo Suarez, Jordi Solé Tura -que no recorda que va estar a la presó- o Pasqual Maragall -que espera serenament la seva imparable degradació-. Però aquest fenòmen es justifica només perquè cada cop més tots tenim casos anònims propers de les nostres famílies.
¿És només un fenomen mediàtic o és que la societat es desviu per compensar l’oblit intentant perpetuar la memòria col·lectiva d’aquesta gent?
Potser tot això -l'estoica actitud de l'ex-President o la pel·licula "Bucarest, la memòria perduda"- serveixi per a augmentar el respecte cap els nostres vells. Junt amb aquestes iniciatives, també trobem els governs de torn que s'han bolcat a fer polítiques socials pels vells dependents...
No obstant, la veritable revolta l'hauríem de fer individualment... Em pregunto si fem prou pels nostres progenitors... i si estem educant els nostres infants i joves per a una "veneració" dels ancians, com es feia a les societats d'uns anys enrere.
Uns dels meus llibres preferits que podrien il·lustrar aquesta temàtica és "El vell i la mar" de Hemingway
2 comentaris:
Quan tens un fill, és emocionant veure com, especialment durant el primer any, cada dia se li connecta un circuit, cada dia fa una cosa nova. Contemplar el procés invers és trist, però és llei de vida.
Ara llegeixo un llibre del Cormac McCarthy, La Carretera (premi Pulitzer 2007), que va d’un pare i un fill (nen) que, en una estreta relació, sobreviuen una espècie d’hivern nuclear.
No se si m’agrada gaire, però em te enganxat perquè s’estableix una relació en la que el nen capta tots els sentiments i angoixes del pare fins i tot en els seus silencis.
Publica un comentari a l'entrada