dissabte, 11 de juliol del 2009

L'imaginari absurd de Sant Pol


La façana litoral de Sant Pol està formada inseparablement per tres conjunts d’elements: el mar i la platja amb tota la seva vitalitat, el paisatge urbà resultat del creixement dels anys 60 a 80, i l’impertèrrit tren.
La platja i el mar, a més de constituir un paisatge fantàstic, és un espai de trobada diversificat: banyistes, pescadors aficionats, vells llaüts restaurats al voltant de la caseta dels pescadors de sempre, patinaires i remers; i també envelats i sardinades nocturnes a la platja. Tot això forma part de la tradició sampolenca. Si ens fixem en això, es diria que el temps no passa a Sant Pol.
En canvi, l’evolució de Sant Pol dels darrers -posem- 50 anys s’ha produït gràcies a la desaforada construcció que ha canviat la visió des del mar i des de Sant Pau i que només podem recordar gràcies a les fotos d’en Sauleda.
Però el que més impacte ambiental produeix és el tren amb la seva puntual constància cada 15 minuts. No obstant, la tecnologia ferroviària ens ha permès passar d’aquelles màquines de fum als trens elèctrics -avui- pràcticament silenciosos, en contrast amb l’absurda megafonia que durant uns anys ens deia cap a on anaven els trens i que ara prohibeix, a l’andana, fumar a l’interior de l’estació, o que ens avisa cada 10 minuts que hi ha un lladre disposat a robar-nos. (Deu ser per seguir l’imaginari absurd de Sant Pol com el de posar viseres als rellotges de sol...)
Aquestes molèsties sonores s’agreugen amb l’envelat de la festa major que respecto, i procuro evitar, però no puc suportar aquesta trepanadora veu de la megafonia de la renfe. Crec que l’home que ha prestat les seves cordes vocals no sap els mal-de-caps que genera els seu timbre, més que els inexistents beneficis esperats.
Però definitivament el que em molesta més és la irresponsabilitat de l’ajuntament amb els temes del mediambient i la seva tolerància amb la contaminació acústica.