Em sembla que només tenia un lector del meu blog. Fa poc em va recriminar que fèia més d'un any que no escrivia res. Lògicament ara ja no en tinc cap, ni aquest que em dèia que jo no sóc bloguero de debó. Doncs be, sense esperança que ho llegeixi, aquest post el dedico a ell.
Com que el pas del temps fa que les persones siguem variables com el vent, em vaig animar novament gràcies al quadre de Dalí "els rellotges tous" o la "Persistència de la Memòria" per tornar a escriure suggerit per aquesta rauxa d'imaginació daliniana. Per cert, si no heu estat al MOMA o aquests dies a Figueres, no sabeu el que us heu perdut...
Sembla que els rellotges es vagin aturant mica en mica i es fonguin com un camenberg i que la memòria trontolli i el temps es dilueixi. Només existeix el present? Tot s'atura? No calen rellotges. Hem viscut el temps present -fàcil i intens- i ni el passat ni el futur importen...
Ens aquests temps molta gent està fotuda; jo abans no tenia amics o coneguts a l'atur. Ara si. Això és nou... Però ens estan mentalitzant que les coses canviaran i la crisi la superarem: és qüestió de temps, que deixem passar el temps..., primer havia de ser cap a finals de 2009 que les coses començarien a canviar, ara diuen que el 2010 serà pitjor, que a Espanya s'arribarà a 4 milions d'aturats.
¿No hauriem de reinventar la mesura i el valor de les coses? ¿I això no s'ha de plantejar amb visió de futur i en termes de generacions? Compte doncs, que els rellotges no es posin a funcionar però en el sentit contrari de les seves agulles.
